El Mateu,

tota una vida dedicada a la mainada

Category: Mateu Comellas i Ribera (page 1 of 5)

Mateu, infant tota la vida



Jugant a fer la rateta

 
Motiu
Els nens han de sortir a jugar.

Activitat
Mirall
 

Era una vegada una colla d’amics i amigues de catorze anys de la mateixa classe que els caps de setmana anaven a fer alguna excursió, però quan arribaven els exàmens es reunien a casa de l’un o l’altre o treien el cap a la biblioteca a consultar llibres per fer els treballs. Tot ho feien junts i, és clar, a l’hora del pati també jugaven junts. Entre la gent d’aquesta colla una noia que sempre demostrava ser feliç, però quan anaven a fer una festa sempre deia que no podia. Aquesta noia tan carregada d’il·lusions i en canvi a l’hora de jugar amb els nois s’apartava en un reco del pati sola i donava l’excusa que no es trobava be, era tan obedient que tot el que deien els pares ho respectava. Li tenien privat i no toleraven que es quedes cap dia per jugar amb les amigues perquè hi havien nois. Ella per no portar-los la contraria donava una escucà i s’escorria de la colla.
 
Els pares ho feien per que no fos cas que s’enamorés d’un noi que a ells no els hi agrades, volien per ella un jove de casa bona, ric i ben plantat.
 
Aquesta noia no podia amagar la tristesa que sentia quan la convidaven per anar a fer una festa d’amics,. per no haver de donar explicacions desapareixia del grup sense dir res per amagar l’angoixa que sentia, els amics de classe no aclarien mai el perquè quan li proposaven anar a un lloc per passar-s’ho be es negava.
 
Els dies anaven passant els pares continuaven amb la convicció que volien per ella un jove a la seva manera, desitjosa de compartir amb els amics aquells moments bons i bonics de la joventut i no pogué, cada dia que passava estava més amargada, va arribar el dia de la setmana que tenien per costum anar a fer la compra a ella per no deixar la casa sola la feien quedar, sempre amb la porta tancada amb clau, aquesta noia trobar-se sola li venien ganes de plorar pensant. ¿Com es que jo no puc ser lliure dels meus actes com les meves amigues?. Com si tal vegada jo fos una persona estranya o com si hagués fet alguna malesa. Ella tot això que li passava no ho entenia .
Però va passar que un noi que vivia en una casa al punt mes alt del poble tenia ganes de broma i de tant en tant un reflexa de claror entrava per la finestra on ella es trobava, era la claror de un mirall de un qualsevol que jugava a fer la rateta a totes les finestres que veia obertes. Alguns veïns que no els hi agradava deien… ¡Sempre hi ha gent que tenen ganes de fer la murga! Tips de veure aquell zic zac de llampugades baixaven las persianes o be feien corre les cortines o tancaven la finestra.
 
Doncs aquesta noia trobar-se sola i tancada això li agradava, la distreia i li feia companyia. Traient el cap per la finestra com intentant descobrir qui era l’enjogassa’t, entre que l’enlluernava i que era apartat no podia esbrinar qui era el bromista.
 
Doncs era un noi jove amb ganes de jugar, aquest amb la resplendor, va veure que era una noia jove i maca, aleshores recolzant el mirall de forma que quedes encarat a la finestra d’aquesta noia i per cercar-la, agafa corrents la bicicleta tenia ganes de saber qui era aquella noia i única que acceptava la seva brometa. Desprès que havia recorregut alguns dels carrers mirava casa per casa per descobrir en quina hi havia la claror del seu mirall, li va costar molt de trobar-ho, sent tan apartat amb les façanes pintades de colors clars era difícil.
Fins que tot un plegat mirant d’un cantó a l’altre, el resplendor de un vidre li va passar per davant del seu rostre, era la finestra que tant de rato buscava.
 
Per fi ja veu tota quieta la rateta del seu mirall, on l’havia encarat, aleshores truca a la porta, ella se’l mira per el mirador de la porta i veu que es un xicot jove, aquest li demana que el deixi entrar.
 
Estic tancada i no et puc rebre, però si vols des de la finestra podem parlar, desprès que es va donar a coneixes li explica el motiu de la broma, a ella no li va desagradar aquest noi, era simpàtic i amb el seu parlar correcta li va caure be i van fer una xerrada que no s’adonaven que el temps passava i que no tardaria d’arribar els seus pares de un moment ho altre.
 
Així va anar, quan van arribar els pares carregats amb la compra setmanal, ell assabentat del per que estava tancada i que la veia molt angoixada, va pensar que sent un desconegut no seria ben rebut, per fer-se guanyar la confiança es va oferir per ajudar-los. Els pares donant-li les gracies contesten que ja poden fer-ho sols, hi va tornar a insistir, però no ho van acceptar.
 
Desil·lusionat el noi agafa la bicicleta i va anar cap a casa seva, per el camí tot pensatiu i esperançat es deia a ell mateix. ¡Això no acaba aquí con que aquella noia m’agrada ja m’he n’inventaré una per tornar-la a veure i intentaré guanyar-me la confiança dels seus pares sigui com sigui!
 
Al cap de pocs dies hi torna per fer-les-hi una visita, quan aquest jove truca, la mestressa entreobrint la porta veu que es el noi que va atrapar feia pocs dies parlant amb la seva filla i no li va volgué obrir la porta, aleshores ell els hi diu. Avui soc el carter que porto una carta. Li contesta. Tira-la per sota la porta. Aquesta sonada no s’ha l’esperava, apresa i decidit diu. Es tracte d’una carta molt seriosa, si no em signeu no la puc deixar. Mentre estranyada signava un imprès que es va treure de la butxaca, ell allargant el cap mirava d’un canto a l’altre per veure si veia em ella, però es va quedar amb les ganes. La mare amb cara de pocs amics diu a ella, te es per tu. Més que una carta era una manifestació poètica que ben clar li deia que l’estimava que faria el que fos per aconseguir-la, un cop la va haver lleixi’t tancada a l’habitació no parava de plorar.
 
Quan arribada l’hora d’anar a la taula i dinar la noia no es presenta , la mare estranyada la crida i el no rebre resposta s’han hi va, quan la troba amb aquell estat de sentiment que plorava sense parar, li demana que es el que li passa, allargant el braç li dona la carta, quan la mare llegia el contingut d’aquell escrit poètic, meditant sobre el seu passat, recordava que de jove si no hagués tingut les ocasions d’anar amb els amics no hauria conegut l’home que la feta feliç fins aleshores. Dansà d’aquell dia es va començar a notar canvis, gracies a la constància d’aquell noi que l’estimava va fer que els pares canviessin d’opinió sobre el futur de la filla, també val a dir que de no ser jugant a la rateta d’un mirall mai no l’hauria coneguda.

Sabeu com va acabar tot això, quan els pares van comprendre que la cosa anava amb serio l’acceptaren. Ella mateixa aquell dia que feia un sol resplendent, agafant un mirall fa la rateta a casa d’ells, corrents i apressa es posa el millor vestit i ben mudat agafa la bicicleta i avall. Quan truca a la porta el van rebre contents i van parlar sobre les seves intencions que van ser molt ben rebudes. Des de aleshores quan es volien veure, un mirall servia per quedar de torbar-se i si era de nit ja es van procurar d’una llanterna.
 
Fins que va arribar el dia que es van casar i viure junts per sempre més.
 
 



Una excursió ben aprofitada

 
Motiu
Una excursió ens fa descobrir la vida.

Activitat
Ratpenat
 

Fer excursions el dos germans en Jim i en Jom sempre estaven a punt, com tambe lleigir llibres d’aventures, al mateix temps de sortir, sempre planajaven i aprofitaven per fer algo, aquest cop en Jom diu.. No se’m ocurreix res, i a tu? En Jim que sempre el cap li barrina, quiet i pensatiu diu..Ja sé s’amacut una idea. Recordes aquell problema, que el mestre ens va plantejar una vegada, que deia¡ Quants litres d’aigua surt d’una font per hora, si en mitg minut n’omple un pot de 20 litres?. Si, i tant que ho recordo, val ja ho podem fer. Bè, doncs amb un pot de 10 litres, un cronómetre, un boli, una llibreta de butxaca i una calculadora per anar més ràpits ja en tenim prou.
Dessidits emprènen el camí, avants d’arrivar i trovar la prime-ra font, fent una mica de volteta, van anar a fer una visita els escorpins de cada any, aquesta vegada van quedar parats, n’havien acabat de neixer tot un munt, petits com el cap d’una agulla es vellugaven d’un canto al’altre, van tornar a col-locar la pedra amb molt de compte de no xafar-los, tot seguit, per el camí a la vora mateix, en un camp van collir unes quantes espigues de blat, i quan trobaven un niu de formigues d’aquelles negres i lloentes tan trevalladores paraven en desgranaven una, disfrutaven veure-les atrafagades, com sense parar en poca estona les havien ficat dins del furat. Continuant la caminada i anant a l’idea per cercar la primera font, escoltaven un home que tot collin cireres feia unes cantades que resonava de debo, es notava que era feliç, potser perque tenia una bona collita, quan son devant per devant del cirerer, els dos germans que de tontos no en tenien res, li van dir.. Hola bon home, voleu que us ajudem a collir cireres, mirant per entre les branques els va coneixer, i els hi diu em fareu un gran favor, enfilats a l’arbre la sistella no somplia mai, perque de cada tres cireres que es ficaven a la panxa una a dins de la cistella, l’home ja ho veia enfeinat, seguia cantant i els deixava fer, quan estaven ben tips, haviat van tenir la cistella plena, despres de donar les gracies tips i contents es van despedir i seguir fent camí, dient ara no ens podem parar, que es fa tart.
Ja son a la primera font, no s’ho esperaven, hi havia una cua de gent que n’hi havia per estona. En Jom dessidit va dir. Ens deixeu passar, nosaltres sols volem fer una prova, quan ho van ben explicar aquella gent es va interessar per veure com ho feien i al mateix temps saber el capdal que en sortia, tothom d’acort es quan en Jim amb el cronómetre i en Jom el pot de 10 litres, van portar a cap el que tenien previst, que era fer la prova, els que s’ho miraven coriosos es fixaven com ho feien, segur que alguns en arrivar a casa ho deurien explicar als seus fills o ho van provar a la xeta de la cuina o del labavo.
Desprès que n’havien fet les proves a unes 5 fonts, ficats dins d’una barraca perque feia calor, anotaven i posaven en ordre les captacions d’aigua de cada una, mentre sentien uns guinyolets que no esbrinaven d’on venien, tot d’una quan estaven enfeinats, una bestiola d’entre les escletxes del sostre va caure fent’li caure la llibreta dels dits. Era una bestiola arronçada negre i menuda que d’euria tenir pocs dies del neixer, no savien si era una orenta o quina clase de bitxo, no tenia ulls, quan va obrir les ales van veure que es tractave d’un raptanar, els altres no paraven de guinyolar, col-locant el bitxo d’on havia sortit, amb un grapat d’herves ataxonades a l’escletxa van poguer acavar de fer el reconta i van marxar.
Passat uns quans dies hi van tornar ja no hi eren, segur que un cop ja grandets, van amagarse en un lloc més i segur i més a les fosques.
L’any seguent que hi van tornar en tornaven a sentir d’una altre cria, amagats com estaven els veien a moure i perque no caiguessin van ataxonar un grapat d’herves no fos cas que caiguessin.
El dia seguent a la biblioteca, reunits el dos germans, escrivien el resum de l’aventura que havien fet, per tenirne constancia i algun dia fer-ne un llibre.
 
 



Mai havíem vist una serp tan gran

 
Motiu
Una sortida al bosc porta sorpreses.

Activitat
Barraca
 

Desprès d’un llarc hivern que en Jim i Jom no havien sortit a fer un volt per els afores, que camps i boscos no tenen ancara la verdó del bon temps i els arbrers sols tenen serments i a més que el fret els espantava, esperaven amb deler que els dies fosin mes primaverals. Amb paciencia va arrivar el moment, ja era pri-mavera en un dia de sol, els dos germans tenien ganes d’excursió, per veure el canvi, els arbrers florits com els atmellers, cire-rers, presseguers etc. Aquesta sortida era dedicada a resseguir les barraques de les vinyes dels avans passats.
 
Quan en Jim i en Jom ja portavem resseguides i fotografiades unes 10 barraques, havent acabat que es feia tart van veure un Sr. entretingut amb els prismàtics sense perdre contacte es mira-va una serp que en sentir enreonament va desapareixer i els hi va explicar tot esborronat, que estava mirant una serp sobre una gran pedra com prenía el sol, i que segons ell, d’hauria medir uns dos metres i groixuda com el braç d’un d’ells. Doncs un dia els dos germans hi van anar per la seva compta per veure si la podien veure, de fet hi era, peró no es deixava vera, quan un d’ells si acosta, la serp amb una correguda passant per entre els matolls es va amagar, donava a entendre que no era ben petita, per com va fer moure els matolls, del sust que van tenir van pensar deixar-ho i van marxar per disfrutar de la natura i anar a jugar en un altre lloc, de tornada montats sobre un punt més alt la van veure, sols li veien el cap i tot seguit va desaparei-xer, es va pensar anar-hi un altre dia peró la serp no va aparei-xa mai més, potser que tant anar-hi a veurele va canviar de casa.
Van quedar que un dia sobre d’un carroatge amb una canya o be un basto llarc enganxar-hi algo de menjar com un troç de tall o un peix per veure si amb l’olor o la gana, la podrien veure tal com era de grossa, segons els va dir l’home que s’ha la mirava amb uns prismátics tot esborronat.
 
 

Sempre més amics

 
Motiu
Un viatge aamb avió.

Activitat
Avió
 

El Pigat era un noi que de molt petit havia perdut a la mare, potser això feia que es fes estimar molt per tothom, doncs en una ocasió va fer un gran amic i va ser en un país africà.
Ara us ho explico.
Una vegada en un dia qualsevol el Pigat va deixar una nota a l’aeroport dirigida a l’amic aviador, amo de l’avioneta Nº28 dient-li que l’anava a provar i que tornava de seguida, amb l’expèriencia que havia adquirit anant amb ell, com aquell que res, aprofi-tant un moment de distracció de la torre de control, s’enlairà amb l’avioneta amb l’intenció de fer una volteta i tornar tot seguit. Deixant-se endur per l’entusiasme, agafant línia recta cap al sud, va travessar l’estret de Gibraltar.
Sense saber-ho volava sobre el continent africà, quan de cop es mira el combustible: veu que li queda poca benzina i no pot tornar enrera. Obligat per les circumstàncies, va haver d’aterrar en una zona gran i plana. Quan va per obrir la porta de l’avioneta per sortir, es troba rodejat de nadius d’un poblat d’allì aprop, tirant llances i fletxes contra l’ocell de ferro, com ells l’imaginaven.
El Pigat no sabia com sortir, esvarats i xisclant no feien gens de gràcia, ell pensa de pintar-se amb betum negre tot el cos i despullat com ells, potser l’acceptarien i així ho feu. Quan fa pensament i surt de l’avió van parar de tirar fletxes. Entremig d’ells un menut destacava per la seva indumentària, era el fill del cap del poblat; aquest amb signes i crits, va fer que tots i de pressa ho anessin a dir al seu pare.
Ell no es movia del seu costat. El Pigat veure’l jove com ell mateix no el temia, tot al contrari pel camí, procurant dir alguna paraula i gesticulant amb els braços, començaven a entendre’s.El Pigat patìa pensant. Deu em guardi de què no plogui!. El betum negre que portava escampat per tot el seu cos, era el seu àngel de la guarda.
Quan és davant del gran cap, aquest se’l mira de dalt a baix, li fa obrir la boca per miran-li les dents, veu que es si fa o no fa jove com el seu fill. Aquest a cau d’orella li diu alguna cosa i el Pare Rei rient i tot mirant-se el Pigat i com volent dir. D’aquest no en tens ni per un pa i beure..
El rei ansiós de veure’ls lluitar, els hi entrega un garrot a cadascú.El Pigat s’excusa que no vol fer-li mal. Segur que si no hagués estat rodejat de tanta gent hauria fugit com fos. Doncs el Pigat que de ton-to no en tenia rés i havia practicat amb els amics, jocs de lluita, li proposa amb gestos i per fer-se entendre com volent dir; asent en territori contrari, la lluita l’hauria d’escollir jo, assegurant-li que el perdedor de cap manera prendria mal. El rei consi-derant el seu fill més fort, accepta de bon grat.
El Pigat els hi demana una liana i dues fletxes, bo i lligades una a cada extrem de la suposada corda, en un punt del terra en clava una i l’altre amb la liana tensa presionant a terra formava un cercle. Amb ulls com taronges, estaven atents al preparatiu, un cop havia marcat la rodona, els hi demana totes les al-tres fletxes, els nadius desconfiats i dubtant, no volien desfer-se’n, creguts que volia desarmar-los, però en veure’l tant jove i sol, sabien que tenia totes les de perdre.
Curiosos a cada cosa que feia boca-badats i muts no es sentie ni volar una mosca. El Pigat d’una en una les anava clavant, formant una rodona decorativa, un cop tot explicat i dins del cercle, agafats per les espatlles havien d’obligar l’un a l’altre de fer que les fletxes amb un moviment brusc i en qualsevol part del cos fer-les caure.
Abans de començar la lluita el Pigat li diu; Et fa res que et digui Negrito? Contesta: A mi m’agrada. Doncs som-hi. La lluita ja és començada, el Negrito demostrava tenir més força però l’astucia del Pigat era el que contava, presionant-lo, aconseguia que el Negrito d’una en una, sense saber com esquivar-les, en va tombar moltes, el Negrito quan veu per on ell es perdia, va canviar la truita i les poques fletxes que quedaven, van ser tombades a favor seu, resultant ser guanyador el Pigat.
Els va agradar tant als indígenes, que van seguir el joc competint entre ells, amb la intervenció dels guerrers més forts. Durant la resta del dia va ser un espectàcle fins acabar fent-se de nit. El rei assegut al tròn i amb els menuts al seu costat, disfrutant de la cerimònia, conseqüencia de la lluita, va acabar sent una gran festa. Els nois van ser coronats, l’un per valent i l’altre per astut.
Tot aixó va ser el principi d’una gran amistat entre ells dos.
Després d’uns dies, els dos amics van anar a veure l’avió, volia ensenyar-li de dins. De tornada, mirant els núvols, en Pigat es temìa el que tant li preocu-pava des del primer dia. L’aigua de la pluja fa que el betum es desprengui del seu cos, el Negrito no s’esperava tal sorpresa, no deien res, plorant els dos desprès que havien fet una gran amistat, els preocupava de com reaccionaria el Pare-Rei un cop veure l’engany. Pensava que el millor que podia fer és tornar embatumar-se, però no era aquesta la qüestió, si no ser realistes afrontant la situació, passés que passés.
El Pigat decideix de quedar-se i tancar-se dins l’avió i que el Negrito parli amb el seu Pare-Rei.
Quan el veu arribar sol, vol saber on és el seu amic, ell li explica, reflexiona un ratet, no segur de com aniria, convoca els consellers, en parlen va sortir el tema de la lluita festiva i pacífica, els pocs dies que el Pigat va conviure amb ells, van servir per adonar-se que la violencia no porta a cap lloc i que a altres indrets la vida es més diferente de com ells la viuen.
Arriben a un acord, el Negrito, corrents, es va cuidar d’anar-lo a buscar. Quan es troba altre cop rodejat i que tots se’l miraven pel seu negre mig blanc, la dona del mateix cap proveïda d’aigua i davant de tots, el va rentar de dalt a baix. El rei dirigint-se a tots els presents diu: Haureu d’enten-dre per sempre més, que el color de la pell no és causa perque no ens entenguem els humans, sinó els sentiments que portem a dins de cada u de nosaltres. Una altra cosa us vull dir avui que m’es-colteu.
La meva gran il.lusió en aquests moments, i que es-pero aconseguir, és que el meu fill arribi el dia que conegui altres fronteres i que aprengui sistemes per millorar la nostra convivència.
Els nadius van agraïr a la seva manera, l’interès que el rei sentia, pel benestar de tots.
Quan al cap d’uns dies va aparèixer un explorador aventurer, coneixedor dels costums indígenes, no va ser gaire ben rebut, rodejant-lo i armats, el Pigat que ja es feia entèndre, va fer que aquella gent re-collissin les llances. Calmant-los els hi diu. Recordeu les paraules del vostre rei. Acollim-lo i acceptem-lo, que ens pot anar bé a tots.
L’explorador el Pigat i el Negrito, el dia següent amb el tot-terreny emprenen un viatge llarg i arriscat per la selva verge. Arribant a l’aeroport més a prop, entreguen un tele-grama dirigit al seu amic aviador, que deia: Disculpem, l’avioneta Nº 28 és en bones condicions, falta combustible i el nom d’aquest poblat és Katamtú.
VENIU A VEURE AQUEST RACó DE MóN, ES FANTàSTIC.

Signat (Pigat)

Els amics en Pigat i el Negrito junts van donar la volta al mon, en ocasions per el seu color de la pell havia hagut d’enfrontar-se i de defensar-lo en situa-cions difícils, fins que va arribar el moment que el Negrito amb el que havia après i carregat d’experièn-cia va tornar amb els seus.

Voleu saber com acaba aquesta historieta tan cons-tructiva del poblat africà. Doncs van fer conèixer el seu país a altres indrets del món, va ser visitat per infinitat de turistes i meravellats dels paratges na-turals inmensos de la zona, tots se n’enduien un bon record.
 
 

La colla del poble veí

 
Motiu
Uns nens entrenaliats.

Activitat
Calçotets
 

Unes noies i nois del mateix poble, cada dia es trobaven per jugar i passar-so be en el parc, però un dia un grup de nois d’una escola d’un poble veï feien una excursió acompanyats d’un mestre, van fer parada en aquest parc, per continuar desprès, el temps que van estar allí aprofitant de menjar algo, van aprofitar per jugar, peró aquells nois forànis quan les nenes pujaven pels obstacles del parc, aprofitaven per mirarel’s sota les faldilles.
Sort que es va acabar l’estona, el mestre que els acompanyaba amb un xuilet ja els te reunits, continuant l’excursió que tenien previst, aviat els van perdre de vista, peró la cosa no va acavar aquí, cinc d’aquest nois uns dies seguits feien cap aquest parc, per veure les amigues del poble veï i fer de les seves.
Quan hi trobaven nois amics d’elles, jugaven a lo que fos i no passava res, ara be el dia que eren nenes soles, era el dia de complaura els capritxos, feien per manera de jugar a empar-se passant per els obstacles alts com son per tobagans o pujar escales per disfrutar de les seves peces íntimes, peró no eren tontes, s’adonàre’n de les seves intesions, anaven jugant i procurant no enfilar-se, això va fer que aleshores aquesta pandilla, no poguer satisfer la seva curiositat reunits en parlen, i tot seguit les empaitaven inssistint-les que havien de pujar per tots els jocs del parc, veura que les obligaven i no feien el que ells volien, les arramangaven per satisfer les curiositats, això va durar uns dies fins que les nenes es determinen d’explicar-ho als seus companys amics. El dia seguent com de costum fan cap al parc, els nois amics d’elles de comú acort camuflats entre parets i radera els arbrers els veuen arrivar.
Els cinc foresters desprès de mirar tot el bè de nenes que jugaven, amb el crit anem per elles, les feien caure i un cop a terra les arremangaven a tort i a dret, amb els crits i xiscles, un dels amics donant la senyal diu. Apa nois anem per feina, surten dels amagatalls i rodexant-los no s’en escapa cap, els acompanyen en un lloc on hi havien hortigues en abundacia, els hi fan treure els pantalons i els hi diuen. Avui us perdonem de passar per dins de les ortigues peró haureu de anar a casa sense pantalons i si els voleu, que vinguin els vostres pares per ells. Doncs quan els pares els veuen arrivar d’aquella manera, van volguer saber com havia anat, desprès d’un bon càstic els acompanyen al parc del poble veï, despres de fer-los demanar disculpes i tornant els pantalons tot va quedar amb pau.
Voleu saber com acaba aquest romanço. Doncs aquesta colla de nois forasters sense cap rencor, continuaven frequentan el parc i no per molestar sino al contrari, sovint es naven veien i jugan junts a mida que es van fer grans, lligaven i van fer d’elles les companyes per viure junts tota la vida.
 
 

Instint d’investigador

 
Motiu
De qualsevol idea se’n pot fer un conte per a la quitxalla.

Activitat
Lupa
 

El Perico sempre s’interessava per allò que veia o escoltava i, com més complicat era el problema, amb més interès l’investigava. El Perico s’entusiasmava amb els llibres d’enigmes i, de fet, a l’escola ja resolia casos que, tant el mestre com els companys, li agraïen. Aquí en teniu un exemple.
 
Un dia un alumne va llençar expressament tinta al terra deixant-hi una taca tan fosca com un plat de sopes, en veure-la el mestre va pensar que havia estat sense voler, però al cap de tres dies havien abocat a la mateixa classe tot el contingut d’una ampolla, amb tan mala intenció, que els esquitxos havien embrutat la paret.
 
El mestre va comprendre que era fet expressament i va cridar els alumnes per demanar-los qui havia estat, però el culpable no va sortir i va decidir castigar-los a tots amb les mans al cap i sense pati. Entretant, els anava cridant al despatx d’un en un per parlar-hi. L’últim a entrar va ser el Perico que, com els altres, va dir que no ho havia fet.
 
-No sortirem d’aquí fins que surti el culpable.
 
-Veient que anaven de mal dades decidí ajudar el mestre.
 
-No sé pas qui ho ha fet, però crec que vostè mateix ho esbrinarà, només ha de mirar sabates, pantalons i mitjons.
 
-I els esquitxos delataran el culpable, si que ets murri.
 
El mestre va dir a tots els alumnes que s’agenollessin de cara a la paret i no va trigar gens ni mica a enxampar el culpable.
 
-Com t’has fet aquestes taques de tinta?
 
El noi, avergonyit, es declarà culpable i disposat a rebre el càstig, que consistia a passar les hores de pati netejant la taca fins que desaparegués. Era el mateix que havia avisat el mestre.
 
Una altra història va passar a un amic del Perico que mentre jugava li van prendre la bici. Com que vivia lluny de l’escola la feia servir per anar al col·legi i ajudar el seu pare a fer encàrrecs, però es cansava molt i l’home va fer el pensament de comprar-li’n una. Entretant, el noi va explicar al Perico que s’havia quedat sense bici perquè algú la hi havia robat.
 
-No pateixis que la trobarem! -exclamà i tot seguit va preguntar-li on era quan va desaparèixer la seva bici.
 
-Jugava al camp de futbol.
 
-Qui hi havia?
 
La colla del Tià.
 
-Els hem de seguir la pista.
 
-He sentit que tenen el punt de trobada en un bar del seu barri on juguen al futbolí.
 
-Anem a fer-hi una ullada.
un dia el Perico i el seu amic van veure la vici a un arbre lligada amb una cadena i candau, se la van mirar be i quan estaven segurs que era la vici vermella que li havien pres, li van treure la roda del davant i s’amaguen entre els arbustos del jardí a l’aguait que sortís d’un moment a un altre del bar. Quasi fosc quan aquell noi surt del bar, veu la vici sense la roda del davant, cosa que ja s’ha la va pensar, ell que treu la cadena i la deixa allí abandonada. Els dos amics amb tota la tranquil·litat la van agafar i contents cap a casa.
 
El Perico un de les anècdotes llegides que li va quedar mes gravat a la memòria va ésser el de la saviesa del Rei Salomon. Doncs que una vegada una mare va dir al seu fill que quan anés a escola passes per la botiga per pagar les 1000 pessetes que havia quedat a deure, aquest noi anant amb el temps just per no arribar tard al cole va pensar que ho pagaria en tornant i es va posar els diners a la butxaca, es veu que jugant al pati els va perdre, el noi que els va trobar no va dir res, quan s’han dona compte que els havia perdut ho va dir al mestre, aquest va manar a tots els alumnes que l’ajudessin per trobar-los, tots amb l’interès li preguntaven on havia jugat, en canvi hi havia un noi que es va desentendre dient que a ell no s`ha li havia perdut res. El mestre el va cridar li va dir com era que ell no participava per cercar els diners d’un company de classe. Veure que no feia cas i que tan li feia el va registrar i de fet els tenia, però no els va tornar. Amb crits i afieros deia que eren seus, quan van estaven assentats cadascú al seu lloc de la classe, tots amb conjunt li volien fer veure que no eren seus que per tant els havia de tornar amb al que els havia perdut. Ell dient que eren seus de cap manera va cedir. El Perico feia estona que volia intervenir però va pensar que ho havia de fer el Sr. mestre i a cau d’orella li va recordar el cas de la saviesa del Rei Salomón. El mestre que sabia be l’historia, li va venir com l’anell al dit tot dient-li. Perico gràcies m’has donat la solució. Doncs ara mateix ho soluciono. Va demanar el bitllet i no els volia entrega a les hores per la força el mestre els hi va prendre. Dient això esta solucionat, el parteix per la meitat i en dona un tros a cada un, el que els havia perdut es va posar a plorar a llàgrima viva, l’altre va tirar el tros de bitllet a la paperera i fent burla deia. Apa ni tu ni jo. Consultant a tota la classe es van fer unes votacions i tots van coincidir que eren del que els havia perdut, els dos trossos els van enganxar i tot arreglat
 
 

Feixuc feix de ribots d’alzina

 
Motiu
Ajudar-se l’un a l’altre

Activitat
Cargol
 

Avegades hem de fer el que cal per viure el mes be possible, per aixo sempre hi ha que inventen coses per millorar el benestar per tots.
Com per exemple abans d’inventar les estufes de carbó les cases per passar els hiverns tenien un escalfa panxes, era muntat en un reco, hi cremaven tota classe de fustes llenya i tot el que tenien per llençar, però allò d’haver de anar sovint a buscar llenya al bosc era una feina molt pesada.
Doncs a casa del Jim i Jom, un dia es van determinar de comprar una estufa de carbó, amb aquesta estufa feixuga de ferro colat no sentien el fred, la casa per dins tenia una temperatura tan agradable fins el reco mes amagat, aquell hivern era totalment diferent, allò de no haver d’anar al bosc a buscar llenya sovint es va acabar i era un altre cosa.
El repartidor de carbó cada dia passava per les cases i deixava un sac o dos segons el que necessitaven.
Tan ben acostumats com estaven allò era la glòria, però va passar que a mig hivern per la setmana dels barbuts va haver molta passa de grips i just el repartidor de carbó el va agafar, a 40 graus de febre no podia repartir. A casa d’en Jim i en Jom la mare els va cridar i els va dir nois avui dissabte que justament es el dia que arriba el vostre pare no tenim carbo, aleshores no ens toca cap mes remei que agafar la destral i anar a buscar un feix per fer foc a l’escalfa panxes. En Jim i en Jom deien, tan ben acostumats com estàvem i ara haver d’anar altre cop al bosc sembla que no pot ser, la mare diu si voleu també vindré jo i farem un bon feix que no hi hagin d’anar el diumenge. Però el germans disposat a fer un sacrifici van dir a la mare, no pateixis no cal que vinguis i ja ens espavilarem per no tornar el diumenge, ens prepares un entrepà de botifarra negre i un altre de botifarra blanca i ja hi anirem sols.
Un cop abrigats i ben preparats van agafar una destral i una cadena llarga i lleugera per fer un bon feix i un cop la mare els entrega una bossa a cada un d’ells van emprendre el camí cap al bosc.
Arribats al bosc es van enforancar un bon tros en dins per trobar una alzineda, avans de anar per feina ja tenien la gana feta i per recuperar forces es van cruspí l’entrepà, fent una mica de seguiment per aquell entorn van trobar per sort un munt de branques mig colgades de ribots d’alzina que els va anar d’allò mes be, quan ja havien fet mig feix van tenir una sorpresa, a sota de tot hi havia un munt de cargols bovers amagats, van aprofitar de posarlos en les bosses buides del entrepà, anaven dient avui el pare quan arribi li donarem una sorpresa com que li agraden tan els cargols el farem content. Be ja tenien el feix bo i ben lligat, però quan proven de agafar-lo no podien de tan que pesava. Entre el dos l’arrestaren com podien mentre va ser pla i avall fins que van arribar al camí bo, van tenir que fer molts esforços, però encara els quedava un bon tros per arribar a casa. Fins arribar en un lloc on hi havia un pagès que carregava carbasses en un tracto, els dos germans es van oferir a aquell pagès per ajudar-lo a carregar aquelles carbasses que tenia treballs per enfilar a sobre el remolc. Clar que li van demanar si els portaria aquell feix de llenya i l’home es va negar i els hi va dir que tot sol ja s’ho faria no us necessito per res. Els nois veien que no podrien arribar amb aquell feix van tornar a insistir i a mes d’ajudar-lo li regalarien una bossa de cargols. L’home enfadat no els vull per res els cargols. els va dir marxeu si no volien rebre. Mentre descansaven i pensar com ho farien per arrivar, se’ls hi acudeix una idea. Mentre estava ajupit aquell pagès que tenia treballs per aixecar una de les carbasses grosses, en Jim li va tancar la xeta del dipòsit de benzina del tracto, i mentre esperaven que acabes de carregar i arranques el tracto. Va arribar el moment si si, arrenca es posa a marxar al mig del camp va començar a estossegar el motor del tractor fins que fa pif-paf i va quedar parat. Aquells nois no deien res esperaven i veure que passaria, aquell home probava i probava però el tracto no s’engegava de cap manera, en Jim si acosta i li diu voleu que us ajudem en alguna cosa, enrabiat l’home diu no us necessito per res ja m’espavilaré jo sol. Jim insistint li diu. Jo una vegada vaig fer content el meu veí, li vaig engegar el tractor i era mes gros que aquest.
L’home desprès de molta estona de provar-ho tip de tot, va dir a aquells nois a veure si ets capaç d’engegar aquest. En Jim li diu si l’engego ens heu de portar aquest feix de llenya. Diu l’home primer engega i desprès en parlarem. En Jim li diu porteu-me un torna-bis una clau inglesa i unes alicates. Mentre l’home buscava entre la caixa de les eines en Jom obre la xeta del dipòsit de benzina, aleshores amb la clau fa veure que troba cargols fluxos i els recolla, tot seguit diu.
Ja veureu com ara mateix s’engega, si si el motor es posa en marxa a la primera, aquell home no s’ho acabava de creure. Be ara ens heu de portar el feix que es com em quedat. L’home enfadat no ho volia de cap de les maneres dient. No compreneu que si carrego aquest feix tan feixuc en xafarà les carbasses. No cal carregar-lo diu en Jim. El lliguen al darrera amb la cadena i arrossegant-lo també anirà be. Amb poques ganes i amb mal humor així ho van fer. El feix va arribar be l’home amb cara d’empipat desfà el feix dient ja m’heu enredat prou, però avans de marxar els va dir i la bossa de cargols que em vau prometre. Crec que no tenim dret donar-vos els cargols deien ells. Però la mare que ho va sentir diu. No quedeu malament doneuli una bossa i l’altre en tenim prou per un apat ben compler.
 
 

No m’ho facis mai més

 
Motiu
Un nen no vol tornar a escola després de les vacances d’estiu.

Activitat
Cucurull
 

Aquest conte se’m va acudir perquè la més menuda de la família deia que no volia anar a escola desprès d’acabades les vacances, de tan bé que s’ho passava en els jocs i les excursions amb les seves amigues. Estava tan capficada en tot això, que un dia que es ficava al llit per anar a dormir, com que tenia costum d’explicar-li contes, se’m va ocórrer aquesta història.
 
En Perico, un menut de 6 anys, no suportava parlar d’anar a l’escola.
 
Era un noiet molt despreocupat, per a ell res tenia importància. Considerava que el més important en aquesta vida era jugar i tenir llibertat per fer el que volia.
 
Els seus pares estaven preocupats. Ho havien intentat tot, però de cap de les maneres aconseguien que el seu fill s’adonés que sense saber llegir no podria encaminar-se cap a un bon futur.
 
En un principi en Perico no en feia ni cas, però al cap d’uns quants dies va començar a pagar les conseqüències de la seva ignorància. Els fracassos eren continus i cada vegada el tenien més preocupat.
 
En una ocasió en Perico se’n va anar a passar l’estona al parc per fer ballar la baldufa en una zona on hi havia bancs per asseure’s i perquè hi pogués descansar la gent gran. Aquell dia, però, els encarregats del manteniment de l’ajuntament del poble acabaven de pintar-los d’un color marró intens, doncs, damunt de cada banc hi havia un cartell que deia: “ACABAT DE PINTAR”.
 
Al nostre protagonista, que feia estona que jugava tot sol amb la baldufa, va decidir asseure’s una estona, però com que no sabia llegir va treure aquell cartell i, sense pensar-s’ho dues vegades, es va estirar sobre el banc perquè en cap moment no li va passar pel cap que podia estar acabat de pintar. Ben al contrari, a en Perico se li feia estrany contemplar la gent que passava pel seu davant mirant-se’l amb cara de sorpresa. Això si, feia un dia esplèndid d’aquells que ve de gust de prendre la fresca. El parc era ple de gent, però en Perico se li va fer estrany que ningú s’assegués als bancs.
 
—Que els passa a la gent avui, que no s’asseuen? Que no estan cansats? —es preguntava—, a més, per què em mira tothom d’aquesta manera tan estranyada com si fes alguna cosa mal fet? El menut no trobava resposta a les seves preguntes, no podia arribar a assimilar com ell era l’única persona en tot el parc que havia decidit descansar una estona.
 
Cansat de fer el gandul, es va voler aixecar, però s’adonà que la roba li quedava enganxada. Les barres de color marró del banc li havien quedat gravades a la camiseta blanca, imitant la pell d’una zebra, de manera que, en veure’l, tothom se’l quedava mirant i esclafia a riure.
 
—Que no has vist el cartell! —va exclamar una nena rossa de la seva edat burlant-se’n.
 
En Perico es va limitar a tancar la boca i amb el cap baix va allunyar-se d’aquella colla de curiosos que el contemplaven amb el somriure burleta als llavis.
 
En una altra ocasió en Perico va viure una experiència tan terrible que l’hi hauria pogut costar la vida. Un matí passant aprop d’una casa vella en obres ple d’obstacles i de màquines que hi treballaven, hi havia un cartell sota un balcó malmès que deia: “PERILL. NO PASSEU PER SOTA”. Altra vegada, però, degut a la seva ignorància, en Perico va passar amb tota la tranquil·litat del món per sota. En aquell moment, es va desprendre una part del balcó, tot xocant amb un fort terrabastall contra el terra molt aprop d’ell. En Perico es va espantar i va arrencar a córrer escapant-se pels pèls d’aquell ensurt que li hauria pogut costar molt car. Entretant, un dels paletes que ho va veure l’escridassà:
—És que no saps llegir?
 
Totes aquestes experiències el van afectar molt, però, sens dubte, la més dolorosa fou la que va viure un dissabte a la tarda, el dia de Sant Francesc.
 
Quan va passar per davant de la pastisseria Quico, plena de delicioses llaminadures, li cridà l’atenció una llarga filera de nens que entraven i sortien en fila índia de l’interior de l’establiment amb un pastís a la mà.
 
Desprès d’una bona estona, empès per la curiositat, en Perico va preguntar-li a una nena:
 
—Com es què tothom surt de la pastisseria amb el mateix pastisset. És que són molt barats o què?
 
—Què no saps llegir? —va preguntar-li ella ocultant un somriure.
 
—No —va respondre-li avergonyit en Perico.
 
Aquí hi diu ben clar: “OBSEQUI D’UN PASTÍS A TOTS ELS NENS“.
 
De nou la ignorància li havia jugat una mala passada. Aleshores, il·lusionat per tastar aquell pastisset tan deliciós, el nostre protagonista hi va entrar per felicitar al senyor Quico.
 
—Gràcies noi, però ho sento molt es hora de tancar; aquella nena que acabes de veure s’ha emportat l’últim pastís que em quedava.
 
Amoïnat i trist, en Perico va tornar cap a casa. A penes podia aguantar-se el plor, se sentia sol i terriblement desenganyat. Quan va arribar a casa, començà a plorar com un infant acabat de néixer. El seu pare va intentar consolar-lo, però tots els seus esforços van ser inútils.
 
Aleshores, assegut als genolls del pare, en Perico li va confessar que volia anar a escola com més aviat millor.
 
—No puc suportar que la gent es burli de mi, jo també vull aprendre a llegir com els de la meva edat.

El dilluns al matí van anar a veure el senyor mestre, un home adult i respectuós que lluïa una esplèndida barba blanca. Aquest li va fer unes quantes preguntes i finalment va arribar a la conclusió que aquell noiet era força espavilat i que de seguida aprendria a llegir.
 
Quan en Perico ja sabia llegir, se’n va anar a jugar al parc amb els companys a pilota, però hi havia un cartell que deia: “NO ES POT JUGAR A PILOTA”. Com que es morien de ganes de jugar un partit de futbol, en Perico va posar una enganxina de paper blanca damunt del “NO” i el tros sobrer el va llençar al terra. Aleshores el missatge del cartell era ben diferent: “ES POT JUGAR A PILOTA”. Al cap d’una estona, però, un guàrdia se’ls va acostar i els va dir que estava prohibit jugar a futbol i tots alhora li van dir:
 
—És que potser no sap llegir vostè?
 
—Sí, ja fa temps que en vaig aprendre de llegir —va respondre-li el guàrdia amb molta serenitat—. Ah, i una altra cosa, el que hagi llançat aquell paper al terra que el reculli. Quan el Perico el va recollir el guarda va saber qui ho havia fet. L’acompanyà on hi havia el cartell i li ordenà que tragués l’enganxina sobre el “NO”.
 
El cartell tornava a anunciar el missatge inicial i el partit de futbol s’havia acabat abans de començar-lo. El guàrdia els va aconsellar que anessin a jugar a pilota en un lloc que no fos enjardinat, també els va dir que ell de petit en jardins, feien el joc de fet i amagar.
 
Aquest parc ple d’arbres es el lloc ideal, ja ho veureu que us ho passareu bé.
 
El Perico feia el distret i li deia que no sabien jugar en aquest joc. Aleshores el guarda es mirà el rellotge:
 
—Com que ja es hora de plegar us l’explicaré. Jo amb les mans em taparé els ulls, vosaltres us amagueu on sigui i si us descobreixo esteu eliminats. Tots hi van estar d’acord.
 
El cert és que al pobre home li va tocar de parar fins que es va fer fosc i tots van acabar el joc contents.
 
 

El pare pallassot

 
Motiu
Cada entrebanc que superem ens ha de fer estar més contents.

Activitat
Pallasso
 

En una casa hi vivien una família com ara el pare, la mare i un nen de tres anys, aquest nen era alegret i molt enjogassat, tot hi tenint aquesta edat encara portava la pipa a la boca, el pare més d’una vegada li deia. Que nen? Encara no penses deixar la pipa? i la mare deia no hi pateixis d’aquesta manera no hem de patir que es fiqui cap porqueria a la boca. Una vegada amb el pare van anar a una fira, tot passejant van trobar una senyora amb tot una colla de globus que semblaven que volien escarparse de les seves mans i el nen va dir al seu pare. Si ara mateix llenço la pipa em compraràs un globus, el pare li va dir no un, si no dos. Un de gros per tu i un altre de més petit per lligar la pipa i que desaparegui per sempre, es van posar d’acord i així ho van fer, van lligar el xumet al globus petit el van deixar anar i el menut tot estranyat se’l mirava com volava com un ocell, li va fer molta gràcia i a partir d’aquell moment la seva vida seria diferent, en principi per dormir li costava d’agafar el son, però resignat en mica en mica ho va anant entenent, van anant passant els dies que el nen tan mogut i alegre que era, el veien trist i que sovint plorava, potser que trobava a faltar el xumet i n’hi van comprar un altre, però no era això, la tristesa i els plors, per tant que busquessin de solucionar-ho no ho aconseguien, amb joguines o el que fos seguia igual.
El portare’n al metge, li va fer una bona visita i desprès de moltes proves i no trobar la causa que li provocava aquest malestar el Dr va dir. Sapigueu que el nen s’ha li a fet tot el que calia, ja no sé que més fer-hi, li he mirat pulmons, fetge, l’estómac, el ventre, podeu estar tranquils que el nen no te cap malaltia, potser que en alguna ocasió o be somniant o veien una pel·lícula de por o be sentit explicar algo que ho porta dintre no el deixa viure feliç, crec que a mida que es farà gran fa-rà un canvi. De totes maneres si veieu que li continua aquest estat de tristesa el vull veure de tant en tant fins descobrir d’on li pot venir la causa. Van anant passant dies, mesos i anys que el nen continuava igual cada vegada quan arribava l’hora dels arpats ja li venien les llàgrimes de pensar que havia de menjar, amb pepilles i líquids com un nen petit li costaba d’empassar-ho, el metge veien que no tenia cap malaltia, sempre els hi deia el mateix, que de més gran canviarà.
El pare no sabia que fer per tornar-li la felicitat que havia perdut, en una ocasió es va vestir de pallassot, per tonteries i pallassades que feia no li podia tornar la tranquil·litat d’avans, quan va veure que perdia el temps va deixar-ho de fer.
Aquesta família molt preocupada, una vegada que encara el nen continuava igual trist i sense ganes de jugar, un dia tots assentats a la taula per dinar, va passar que mentre el pare ben assentat i disfrutant del primer plat, anava menjant fideus sucats amb tomàquet, una de les potes de la cadira s’ha li trenca de cop i agafan-sa fort a les estoballes amb tot el menjar que hi havia al damunt ja es per terra, amb la camisa i el cap pler de fideus socats amb tomàquet semblava un pallassot de veritat. El menut quan veu el seu pare a terra pler de fideus amb aquella cara vermella de suc de tomàquet que semblava un pallassot, es rebolcava a terra de tant riure i riu que riu, pare i mare quan senten a riure el fill es van posar tant contents que reien a més no pogué que va durar una bona estoneta, de cop el menut va parar de riure es va posar estossegar que s’escanyava, el pare que el sent plorar de mal que li feia el coll es va aixecar de terra l’agafa per portar-lo al metge, de cop tot estossegant escup una pedra cantelluda que feia temps tenia enganxada al coll i es va tranquiltzar, el pare i el fill mirant-se les cares entristides s’els va escapar un somriure, havien descobert el que tant de temps els preocupava, aquella tristesa causada per culpa d’aquella pedreta cantelluda quan tenia tres anys. Quan feia dies que el noi menjava normal i estava rafet del mal va dir. Pare un dia d’aquests m’agradaria de convidar a els meus amics a una festa a casa i que passi el que va passar aquell dia que vaig riure tant. El dia que tu vulguis va dir el pare. Ho va dir a els amics. La mare va fer una bona cassola de fideuá amb suc de tomaca, tots assentats a la taula cadascú amb el seu plat pler de fideus, mentre menjaven va passar exactament igual com aquell dia, el pare per a terra amb tot de fideus escampats a sobre, tots es van posar a riure a més no pogué que va durar estona.
D’aquest fet pare i fill es van dedicar a muntar un espectacle de pallassades i anant d’un poble a l’altre, van donar la volta al mont portant la felicitat a molta colla de nens, i sovint anaven a els hospitals fent riure a la quitxalla malaltissos, aquesta família ben avinguda rondant el mon junts, estaven sempre entretinguts això va fer que aquesta família es guanyaven la vida i visquessin com deu mana i portant la felicitat a els menuts fos on fos.
 
 

Older posts

© 2017 El Mateu,

Theme by Anders NorenUp ↑

css.php