Motiu
Els nens han de sortir a jugar.

Manualitat de cartolina
Vegeu    un  mirall
 

Era una vegada una colla d’amics i amigues de catorze anys de la mateixa classe que els caps de setmana anaven a fer alguna excursió, però quan arribaven els exàmens es reunien a casa de l’un o l’altre o treien el cap a la biblioteca a consultar llibres per fer els treballs. Tot ho feien junts i, és clar, a l’hora del pati també jugaven junts. Entre la gent d’aquesta colla una noia que sempre demostrava ser feliç, però quan anaven a fer una festa sempre deia que no podia. Aquesta noia tan carregada d’il·lusions i en canvi a l’hora de jugar amb els nois s’apartava en un reco del pati sola i donava l’excusa que no es trobava be, era tan obedient que tot el que deien els pares ho respectava. Li tenien privat i no toleraven que es quedes cap dia per jugar amb les amigues perquè hi havien nois. Ella per no portar-los la contraria donava una escucà i s’escorria de la colla.
 
Els pares ho feien per que no fos cas que s’enamorés d’un noi que a ells no els hi agrades, volien per ella un jove de casa bona, ric i ben plantat.
 
Aquesta noia no podia amagar la tristesa que sentia quan la convidaven per anar a fer una festa d’amics,. per no haver de donar explicacions desapareixia del grup sense dir res per amagar l’angoixa que sentia, els amics de classe no aclarien mai el perquè quan li proposaven anar a un lloc per passar-s’ho be es negava.
 
Els dies anaven passant els pares continuaven amb la convicció que volien per ella un jove a la seva manera, desitjosa de compartir amb els amics aquells moments bons i bonics de la joventut i no pogué, cada dia que passava estava més amargada, va arribar el dia de la setmana que tenien per costum anar a fer la compra a ella per no deixar la casa sola la feien quedar, sempre amb la porta tancada amb clau, aquesta noia trobar-se sola li venien ganes de plorar pensant. ¿Com es que jo no puc ser lliure dels meus actes com les meves amigues?. Com si tal vegada jo fos una persona estranya o com si hagués fet alguna malesa. Ella tot això que li passava no ho entenia .
Però va passar que un noi que vivia en una casa al punt mes alt del poble tenia ganes de broma i de tant en tant un reflexa de claror entrava per la finestra on ella es trobava, era la claror de un mirall de un qualsevol que jugava a fer la rateta a totes les finestres que veia obertes. Alguns veïns que no els hi agradava deien… ¡Sempre hi ha gent que tenen ganes de fer la murga! Tips de veure aquell zic zac de llampugades baixaven las persianes o be feien corre les cortines o tancaven la finestra.
 
Doncs aquesta noia trobar-se sola i tancada això li agradava, la distreia i li feia companyia. Traient el cap per la finestra com intentant descobrir qui era l’enjogassa’t, entre que l’enlluernava i que era apartat no podia esbrinar qui era el bromista.
 
Doncs era un noi jove amb ganes de jugar, aquest amb la resplendor, va veure que era una noia jove i maca, aleshores recolzant el mirall de forma que quedes encarat a la finestra d’aquesta noia i per cercar-la, agafa corrents la bicicleta tenia ganes de saber qui era aquella noia i única que acceptava la seva brometa. Desprès que havia recorregut alguns dels carrers mirava casa per casa per descobrir en quina hi havia la claror del seu mirall, li va costar molt de trobar-ho, sent tan apartat amb les façanes pintades de colors clars era difícil.
Fins que tot un plegat mirant d’un cantó a l’altre, el resplendor de un vidre li va passar per davant del seu rostre, era la finestra que tant de rato buscava.
 
Per fi ja veu tota quieta la rateta del seu mirall, on l’havia encarat, aleshores truca a la porta, ella se’l mira per el mirador de la porta i veu que es un xicot jove, aquest li demana que el deixi entrar.
 
Estic tancada i no et puc rebre, però si vols des de la finestra podem parlar, desprès que es va donar a coneixes li explica el motiu de la broma, a ella no li va desagradar aquest noi, era simpàtic i amb el seu parlar correcta li va caure be i van fer una xerrada que no s’adonaven que el temps passava i que no tardaria d’arribar els seus pares de un moment ho altre.
 
Així va anar, quan van arribar els pares carregats amb la compra setmanal, ell assabentat del per que estava tancada i que la veia molt angoixada, va pensar que sent un desconegut no seria ben rebut, per fer-se guanyar la confiança es va oferir per ajudar-los. Els pares donant-li les gracies contesten que ja poden fer-ho sols, hi va tornar a insistir, però no ho van acceptar.
 
Desil·lusionat el noi agafa la bicicleta i va anar cap a casa seva, per el camí tot pensatiu i esperançat es deia a ell mateix. ¡Això no acaba aquí con que aquella noia m’agrada ja m’he n’inventaré una per tornar-la a veure i intentaré guanyar-me la confiança dels seus pares sigui com sigui!
 
Al cap de pocs dies hi torna per fer-les-hi una visita, quan aquest jove truca, la mestressa entreobrint la porta veu que es el noi que va atrapar feia pocs dies parlant amb la seva filla i no li va volgué obrir la porta, aleshores ell els hi diu. Avui soc el carter que porto una carta. Li contesta. Tira-la per sota la porta. Aquesta sonada no s’ha l’esperava, apresa i decidit diu. Es tracte d’una carta molt seriosa, si no em signeu no la puc deixar. Mentre estranyada signava un imprès que es va treure de la butxaca, ell allargant el cap mirava d’un canto a l’altre per veure si veia em ella, però es va quedar amb les ganes. La mare amb cara de pocs amics diu a ella, te es per tu. Més que una carta era una manifestació poètica que ben clar li deia que l’estimava que faria el que fos per aconseguir-la, un cop la va haver lleixi’t tancada a l’habitació no parava de plorar.
 
Quan arribada l’hora d’anar a la taula i dinar la noia no es presenta , la mare estranyada la crida i el no rebre resposta s’han hi va, quan la troba amb aquell estat de sentiment que plorava sense parar, li demana que es el que li passa, allargant el braç li dona la carta, quan la mare llegia el contingut d’aquell escrit poètic, meditant sobre el seu passat, recordava que de jove si no hagués tingut les ocasions d’anar amb els amics no hauria conegut l’home que la feta feliç fins aleshores. Dansà d’aquell dia es va començar a notar canvis, gracies a la constància d’aquell noi que l’estimava va fer que els pares canviessin d’opinió sobre el futur de la filla, també val a dir que de no ser jugant a la rateta d’un mirall mai no l’hauria coneguda.

Sabeu com va acabar tot això, quan els pares van comprendre que la cosa anava amb serio l’acceptaren. Ella mateixa aquell dia que feia un sol resplendent, agafant un mirall fa la rateta a casa d’ells, corrents i apressa es posa el millor vestit i ben mudat agafa la bicicleta i avall. Quan truca a la porta el van rebre contents i van parlar sobre les seves intencions que van ser molt ben rebudes. Des de aleshores quan es volien veure, un mirall servia per quedar de torbar-se i si era de nit ja es van procurar d’una llanterna.
 
Fins que va arribar el dia que es van casar i viure junts per sempre més.